Una taula, un joc, una conversa nova

El ritme atemporal d’una taula i un joc

Una tarda de jocs de taula pot oferir un motiu senzill per passar temps plegats. El joc dona a les persones alguna cosa que mirar i fer, de manera que la conversa no ha de començar amb una pregunta difícil ni omplir cada moment de silenci. Pot funcionar una taula de biblioteca, una sala comunitària, una cafeteria o una sala d’estar. Els ingredients més importants són una invitació acollidora, un joc que les persones puguin seguir i la llibertat de participar de la manera que resulti més còmoda.

Un joc no és un tractament per a la solitud ni una manera garantida de millorar la memòria. L’aïllament social i la solitud estan relacionats, però són diferents: l’aïllament descriu un contacte o un suport limitats, mentre que la solitud descriu la sensació d’estar sol o desconnectat. El National Institute on Aging recomana les activitats compartides agradables i els recursos comunitaris locals com a possibles maneres de mantenir el contacte. Una trobada pot crear una oportunitat per relacionar-se, però una sola tarda no pot garantir com se sentirà ningú després.

Trieu la trobada abans que el joc

Comenceu per les persones i les circumstàncies, no per una capsa de moda. Per a una primera trobada, pot ser més fàcil aprendre un joc conegut i curt, amb pocs passos clars, que no pas un amb un reglament llarg o moltes peces. El dòmino, els jocs de cartes senzills, els jocs de paraules o d’imatges i els jocs de taula coneguts són algunes possibilitats, però les preferències varien. Pregunteu a les persones convidades què els agrada i si prefereixen jugar, mirar, xerrar o ajudar amb els refrigeris.

Tingueu en compte la mida del grup, el temps disponible i la sala. Una taula petita pot anar bé per a unes quantes persones; un grup més gran pot sentir-se més còmode amb dues taules o amb un joc que permeti afegir-s’hi o marxar entre rondes. Si els jugadors tenen nivells d’experiència molt diferents, trieu un format cooperatiu o informal en què explicar una jugada sigui benvingut. Deixeu el reglament a mà i acordeu que qualsevol persona pot demanar que li recordin les regles. Ningú no ha de demostrar la seva destresa.

Pot ser que les organitzacions locals ja ofereixin maneres de trobar-se. Age UK enumera exemples com ara grups de bridge, trobades per prendre cafè, clubs d’amistat, concursos de preguntes, cafeteries i clubs de dinar, i assenyala que els horaris varien segons la zona i que algunes activitats requereixen reserva o tenen un cost. Les biblioteques, els centres comunitaris, les comunitats religioses i les organitzacions veïnals també poden publicar els seus propis programes. Consulteu la informació actualitzada de l’organitzador en lloc de donar per fet que una activitat concreta es fa a prop.

Feu que l’espai sigui còmode i accessible

Abans de convidar ningú, comproveu tota la visita, no només la taula de joc. Pregunteu pel trajecte des de l’entrada, els graons o ascensors, els lavabos accessibles, el transport i els punts de baixada propers. Si el lloc té escales o una entrada estreta, poseu-vos en contacte amb l’organitzador i pregunteu si hi ha una ruta accessible o una altra sala adequada. Si la trobada és a casa, deixeu els passadissos lliures, aparteu els cables solts i deixeu prou espai per acostar-se a la taula i moure-s’hi al voltant.

Penseu en com se sent la sala. Una il·luminació uniforme ajuda a veure el tauler i les altres persones; reduïu els reflexos sempre que sigui possible. Trieu un racó més tranquil perquè els participants puguin sentir les instruccions i col·loqueu les cadires de manera que es vegin les cares. Oferiu seients amb diferents alçades i suports, i eviteu que la taula quedi atapeïda. Les peces més grans i d’alt contrast, o les regles impreses, poden facilitar el joc a alguns participants. Pregunteu què els ajudaria en lloc de fer suposicions.

La guia d’organització d’esdeveniments de l’ADA National Network anima els organitzadors a planificar l’accessibilitat amb antelació, incloent-hi la informació prèvia a l’esdeveniment, l’arribada, l’entrada, els desplaçaments pel recinte, la participació i els serveis disponibles. Als Estats Units, el títol II de l’ADA s’aplica als serveis i programes dels governs estatals i locals, incloses les activitats recreatives, i exigeix igualtat d’oportunitats i comunicació efectiva. Per a qualsevol consulta concreta sobre un lloc o una qüestió legal, consulteu l’organització o un recurs local qualificat; una llista de verificació no pot certificar un espai.

Manteniu un ritme tranquil i una benvinguda clara

Una primera trobada no necessita un programa elaborat. Un pla inicial opcional podria consistir en una breu benvinguda, una ronda fàcil, una pausa i una estona perquè cadascú decideixi si vol fer-ne una altra. La proposta original de 45 a 60 minuts pot ser una durada de prova raonable per a alguns grups, però no és cap norma: pregunteu als assistents què els convé i permeteu que arribin tard o marxin abans sense haver de donar explicacions.

Expliqueu el pla abans de començar a jugar. Digueu quant de temps preveieu que durarà la trobada, si hi ha cap cost, què ofereix la sala i si hi haurà te o altres refrigeris. El menjar no és imprescindible. Si oferiu refrigeris, feu que siguin opcionals i pregunteu per al·lèrgies o necessitats dietètiques sense pressionar ningú perquè reveli informació personal. Una trobada sense menjar pot ser igualment càlida.

Deixeu que els participants triïn fins a quin punt volen implicar-s’hi. Potser algú prefereix observar primer, portar el marcador, llegir les regles en veu alta o simplement xerrar mentre els altres juguen. No corregiu cada error ni afanyeu els torns més lents. Si una regla crea confusió, atureu-vos i expliqueu-la d’una altra manera. Si el joc deixa de ser agradable, canvieu de joc, feu una pausa o acabeu abans. El que compta és compartir temps, no acabar una partida.

Conversa sense pressió

Feu que la conversa sigui opcional. Pregunteu pel joc o pels interessos quotidians, però no demaneu a ningú que comparteixi la seva història personal. La companyia en silenci pot ser suficient.

Quan es trobin diferents generacions, convideu tothom a contribuir a la seva manera. Un familiar més jove pot explicar un joc nou; un jugador més gran pot presentar-ne un de conegut. No doneu per fet que l’edat determina les capacitats, els interessos o els coneixements. Una activitat compartida funciona millor quan es tracta cada persona com a individu, no com a representant d’una generació.

Si surt una història o un record, escolteu sense convertir el moment en una entrevista. Un quadern o una gravació amb el telèfon només poden preservar una història si qui l’explica ho vol. Demaneu clarament permís abans d’anotar o gravar les seves paraules, expliqueu qui les podria sentir o llegir i accepteu un «no» o un «ara no» sense insistir. La persona pot canviar d’opinió més endavant. No cal enregistrar totes les converses perquè siguin importants.

Un petit pla per a una primera tarda

Abans, pregunteu a dues o tres persones convidades quin tipus d’activitat i quin horari prefereixen. Trieu un lloc on puguin arribar, comproveu-ne l’accessibilitat i si cal reservar o pagar alguna cosa, i escolliu un joc conegut, amb una activitat alternativa com ara xerrar o fer un trencaclosques senzill. El dia de la trobada, deixeu el reglament i les peces a l’abast, presenteu tothom i expliqueu que també és benvingut observar o marxar abans. Després, pregunteu si els agradaria tornar-se a trobar i què canviarien, si és que canviarien res.

Una trucada telefònica o de vídeo al voltant d’un joc senzill també pot reunir familiars que viuen lluny, si és l’opció que tothom prefereix.

Deixeu que la trobada sigui un èxit per si mateixa

L’èxit d’una tarda no es mesura pel nombre de rondes acabades ni per com d’animades són totes les converses. Pot ser suficient que la sala fos còmoda, que tothom rebés una benvinguda pel seu nom i que cadascú pogués triar com participar. Algunes trobades es converteixen en una cita habitual; d’altres són un plaer d’un sol cop. Totes dues opcions són valuoses si s’ajustaven a les persones que hi van assistir.

Les activitats comunitàries poden oferir una petita oportunitat pràctica per fer companyia, sense exigir que ningú actuï de cap manera concreta. Trieu un joc perquè us sembli divertit, comproveu els detalls que fan possible assistir-hi i deixeu que la conversa prengui la seva pròpia forma. La taula és una invitació, no una obligació.

Fonts i lectures complementàries

• Efectes de l’aïllament social i la solitud sobre la salut
• Grups socials, clubs i activitats per a persones grans
• Governs estatals i locals: títol II de l’ADA
• Guia de planificació per fer accessibles els esdeveniments temporals a les persones amb discapacitat