Com triar la residència adequada: una guia compassiva per a les famílies

Afrontar una de les decisions més delicades de la vida

Decidir si un pare, una mare o una altra persona estimada podria necessitar atenció residencial pot provocar culpa, incertesa i cansament. Aquests sentiments no volen dir que la família hagi fracassat. Pot valer la pena plantejar-se una mudança quan el suport a casa ja no satisfà les necessitats de la persona, però una residència no és automàticament l’única opció. Segons la persona i els serveis locals, també poden ser possibles adaptacions de la llar, atenció a domicili o altres opcions d’habitatge amb suport. Cal implicar-hi la persona gran tant com vulgui i pugui, i deixar que les seves pròpies prioritats guiïn la conversa.

Una residència pot oferir allotjament i suport, però els serveis varien. Algunes ofereixen atenció personal; d’altres també proporcionen assistència d’infermeria o serveis especialitzats. No doneu per fet que totes les residències poden oferir atenció clínica les 24 hores, satisfer una necessitat concreta que pugui sorgir en el futur o oferir les mateixes activitats. Comenceu preguntant què necessita la persona ara, què podria canviar raonablement i quines preferències són més importants. Si no està clar quin suport cal, un professional sanitari o d’atenció social pot ajudar a identificar les opcions adequades. El National Institute on Aging recomana tenir en compte tant les necessitats actuals com les possibles necessitats futures, així com els desitjos de la persona gran pel que fa als àpats, les activitats, la fe i la proximitat de la família.[1]

Feu una llista breu de necessitats i preferències

Abans de trucar a les residències, anoteu les necessitats essencials de suport de la persona i les coses que farien que el dia a dia li resultés familiar. Penseu en l’ajuda per rentar-se, vestir-se, desplaçar-se, prendre medicaments o menjar; en qualsevol necessitat d’infermeria o de suport relacionat amb la memòria; en l’accés a la comunicació i als serveis per a persones amb dificultats auditives o visuals; i en com es gestionen les visites mèdiques o els canvis de salut. No intenteu diagnosticar les necessitats com a família. Demaneu al professional pertinent i a la residència que us expliquin què poden oferir amb seguretat.

Després, distingiu les necessitats de les preferències. Una habitació a la planta baixa o un jardí sense esglaons poden ser indispensables per a una persona i simplement desitjables per a una altra. El menjar familiar, una habitació tranquil·la, una hora preferida per llevar-se, un lloc de culte, una línia d’autobús propera o les visites habituals d’un familiar concret poden ser molt importants. Incloeu directament els desitjos de la persona resident, en lloc de basar-vos només en el que els familiars pensen que voldria. També és del tot raonable que la persona no vulgui respondre una pregunta o que canviï d’opinió.

Si la persona hi està d’acord, porteu a les visites un familiar de confiança o una persona que la representi. Una persona pot escoltar mentre l’altra pren notes. Feu les mateixes preguntes bàsiques a cada residència per poder comparar les respostes més endavant, en lloc de confiar només en la memòria. Els serveis locals de l’administració o d’atenció comunitària poden explicar els processos d’avaluació i les alternatives; aquests serveis varien segons el país i la regió.

Visiteu més d’una vegada i observeu la vida quotidiana

Fixeu-vos en els detalls pràctics, a més de les primeres impressions. L’edifici és net, té una temperatura confortable i està raonablement ben mantingut? Una persona que utilitza una cadira de rodes o un caminador pot passar per l’entrada, l’habitació, el bany i els espais comuns? Hi ha una zona exterior segura i accessible si és important per a la persona resident? Els rètols, la il·luminació i els sistemes d’avís són fàcils d’entendre i d’utilitzar? Pregunteu com respon la residència quan una persona resident necessita ajuda de seguida. Aquestes preguntes són més útils que jutjar una residència només per la decoració o un fulletó.

Feu preguntes concretes sobre l’atenció i la comunicació

Pregunteu qui avalua una possible persona resident abans de l’ingrés i com s’elabora el pla d’atenció amb ella. Qui és la persona de contacte principal per a les consultes? Com s’implica la família si la persona resident vol que hi participi? Què passa si augmenten les necessitats, canvia la rutina habitual o la residència ja no pot oferir un suport adequat? Demaneu respostes clares sobre la presència del personal durant el dia, la nit i els caps de setmana, la formació del personal i com gestiona la residència les absències o les emergències. No suposeu que una xifra de personal, per si sola, descriu la qualitat de l’atenció.

Pregunteu com es gestionen els medicaments, les visites mèdiques i la comunicació sobre malalties, i si el transport o l’acompanyament comporten un cost addicional. Si són pertinents el suport a la memòria, l’accés sensorial, l’ajuda amb l’atenció personal o les cures al final de la vida, pregunteu què s’ofereix realment i què podria motivar una derivació a un altre servei. Pregunteu com poden plantejar una preocupació les persones residents o les famílies, qui hi respon i on està escrit el procediment de reclamacions. Una resposta clara hauria d’indicar un pas pràctic a seguir, no pas desestimar la pregunta.

Consulteu la informació sobre la qualitat, les tarifes i el contracte

Si n’hi ha, consulteu la informació oficial de l’organisme d’inspecció o regulador corresponent al lloc i llegiu l’informe més recent, en lloc de basar-vos només en una puntuació. Comproveu-ne la data i si s’han fet seguiments de les preocupacions detectades o de les millores exigides. A Anglaterra, la Care Quality Commission publica informes d’inspecció i puntuacions, així com informació sobre la direcció i les dades de contacte.[3] Altres països i regions tenen els seus propis sistemes de supervisió, i és possible que algunes dades no siguin directament comparables. Un informe és una font d’informació, no una garantia sobre l’experiència futura d’una persona concreta.

Demaneu un desglossament per escrit de les tarifes abans de comprometre-us. Pregunteu què inclou l’import bàsic, quins serveis costen més, com i quan poden canviar les tarifes i què passa durant una estada a l’hospital o si la persona resident marxa. Pregunteu si cal pagar una fiança i com funciona el preavís. Les normes de finançament i les opcions d’ajuda pública depenen del lloc on viu la persona; per tant, confirmeu-les amb el servei oficial pertinent o amb un assessor local qualificat, en lloc de donar per fet que s’aplica un programa determinat.

Llegiu atentament el contracte, incloses les condicions sobre els canvis en les necessitats, les reclamacions, les pertinences personals i la finalització de l’acord. Demaneu temps per revisar-lo i que us expliquin per escrit els termes que no conegueu. No el signeu sota pressió. Si una clàusula no és clara o pot tenir conseqüències importants, demaneu assessorament local independent. El National Institute on Aging recomana expressament obtenir informació clara sobre els costos i entendre el contracte abans de signar-lo.[1] La guia de visites d’Age UK també recomana preguntar sobre els contractes, les tarifes, els càrrecs addicionals, les visites, l’atenció i la capacitat d’elecció de la persona resident.[2]

Preneu la decisió i planifiqueu la transició

Després de les visites, compareu cada residència amb les necessitats essencials de la persona resident, no amb la idea d’un lloc perfecte. Anoteu què heu observat, què us ha confirmat el personal i què encara cal comprovar. Una residència que sembli acollidora potser no ofereix el suport necessari; un edifici impecable potser no s’adapta a les rutines de la persona. Si encara hi ha alguna qüestió important sense resoldre, demaneu una segona conversa o una resposta per escrit. Parleu de les opcions amb la persona gran sense convertir la decisió en una prova d’agraïment o de lleialtat familiar.

Un cop presa la decisió, pregunteu com podeu fer que els primers dies siguin menys desorientadors. Si es permet, porteu roba familiar, fotografies o un objecte personal petit. Identifiqueu una persona de contacte entre el personal i, amb el permís de la persona resident, compartiu les seves preferències útils. Deixeu que la persona marqui el ritme de les visites; no cal que entretingui els familiars ni que expliqui records per tranquil·litzar-los. Comproveu què funciona i plantegeu les preocupacions seguint el procediment indicat per la residència.

Cap llista de comprovació no pot eliminar la càrrega emocional d’aquesta decisió. Tanmateix, pot ajudar una família a fer preguntes més clares i a deixar espai perquè s’escolti la veu de la persona. L’objectiu no és trobar un lloc perfecte, sinó una residència adequada, els serveis reals, l’enfocament del personal i les condicions de la qual s’ajustin tant com es pugui determinar a les necessitats i prioritats de la persona resident.

Fonts i lectures complementàries

• Com triar una residència d’infermeria o un altre centre d’atenció de llarga durada
• Com triar la residència adequada per a tu
• Troba una residència